diumenge, 31 de gener del 2010

Esforç i competències.


Hi ha un acord general, implícit, no escrit però assumit per gaire bé tothom, que aprendre es fonamenta en la incorporació d’informació procedent del llibre de text o d’altres documents i de les explicacions del professor. Més enllà del que puguem pensar quatre gats, només cal veure què passa al nostre voltant, quines són les preocupacions de les famílies, del professorat i de la pròpia administració. Quanta més informació millor, perquè estarà disponible quan calgui fer-la servir. A partir d’aquí tothom campa per on vol: llibres text, fotocòpies del professorat, llibres digitals … Tant se val, tot és el mateix. Al final examen, que cal una nota que ho resumeixi tot.
És obvi i notori que una part de l’alumnat, aquell que se’n surt, aprèn a superar aquesta cursa d’obstacles i desenvolupa formes d’aprendre que els ajuden a recordar la informació presentada en el moment oportú (el dia de l’examen, clar!). Però, deixant al marge, que ja és deixar, la proporció significativa d’alumnat que no se’n surt, el problema és que ja sabem que recordar no sempre vol dir comprendre, i encara menys tenir la capacitat d’usar el que s’ha aprés en contextos diferents. De fet alguns radicals, i jo em trobo entre ells, dirien que el simple fet de recordar no significa aprendre i per tant a les aules s’estan formant veritables incompetents.

I no és que estigui en contra de contribuir a la cultura de l’esforç, la disciplina i el compromís. Formulat amb aquesta ambigüitat, qui hi pot estar en contra? Els joves han d’estudiar, i per això cal retornar a la cultura de l’esforç, se sent dir. Atenció que darrere aquestes declaracions d’ideals tan acceptats socialment caldria esbrinar quins significats es donen als conceptes estudi i esforç. Estudiar i esforçar-se vol dir fer el mateix que feia jo ara fa quaranta anys? Vol dir aplicar idèntiques estratègies que als anys setanta del segle passat? De vegades penso que aquests termes són polisèmics i no tenen el mateix significat segons qui els utilitza o qui els escolta.
Què és l’esforç contextualitzat en l’àmbit de l’educació? Hi ha esforços que el temps ens demostra inútils, per tant hauríem d’aclarir amb precisió a quin tipus d’esforç ens referim. Si l’esforç consisteix en la dedicació de l’estudiant a la memorització sistemàtica de conceptes descontextualitzats, a la realització de tasques a les que el suposat aprenent no hi troba cap sentit, a la immersió dels alumnes en una visió de la cultura que no identifica com a pròpia amb molt pocs significats comuns, llavors no vull compartir aquest significat. Entendre que aquest és el significat de la paraula esforç ens situa en un model didàctic obsolet, i és responsable d’algunes de les pràctiques encara habituals a les aules de secundària, d’alguns dels costums integrats en les formes d’ensenyar dominants des de fa molts i molts anys i que, al meu humil parer, són absolutament inútils, una profunda pèrdua de temps. És la visió de l’aprenentatge pel canvi, pel canvi per a una nota. S’aprèn per aprovar, per superar l’examen, per obtenir una nota amb qui s’esvaeix bona part del que s’ha estudiat. Com lliga aquest esforç i aquesta disciplina amb una nova educació que formi ciutadans crítics i responsables i que contempli la creativitat, la resolució de problemes? Com es connecta amb la presa de decisions, la predisposició per aprendre i la capacitat d’enfrontar-se a situacions complexes, immersos en la diversitat d’un món altament comunicat i amb canvis vertiginosos? Més bé em fa pensar en formes d’ensenyar que no ajuden als alumnes, ni promouen l’aprenentatge, ni els capaciten per estudis posteriors. Col·lecció de coneixements oblidats, espectres conceptuals, que mai tornaran a aparèixer. I en el remot cas que ho fessin ho ens adonaríem que caldria tornar a aprendre’ls perquè, en realitat, mai ho havíem fet.

Sota la bandera de l’esforç reapareixen experiències escolars, algunes mai ens han abandonat, que són simples obstacles acadèmics que una part dels estudiants, sumisa o disruptivament, superen i deixen enrere, per mai més retrobar al llarg de la seva vida. Per d’altres, en canvi són barreres que no poden superar, tot i que hi dediquin força esforç d’aquest del que parlem. Però la paradoxa és que bona part de la comunitat educativa n’està a favor, des de gestors del món educatiu fins a les pròpies famílies passant per bona part del professorat, segurament pel desconeixement del que significa, de veritat, aprendre: quanta més memorització de conceptes, quant més exercicis i deures, quan més “s’esforci” l’alumne, més nivell, pensen. Quina gran mentida. Algú haurà d’explicar a tots aquests agents que aprendre per oblidar no és més que una gran pèrdua de temps. Potser una revolta de la demanda, l’exigència de veritable formació per part de les famílies acord amb les previsibles necessitats de les persones del demà, faria repensar als ofertants la naturalesa del servei que presten, tot actualitzant projectes educatius orientats a ciutadans del segle XXI, potser així superaríem aquesta impostura. Potser això faria descartar rutines atàviques que a més a més són improductives. Per a quan l’aprenentatge per al ús, per a la capacitació, per a promoure els canvis que necessita la societat? Un aprenentatge que no tanca portes a la cultura, ben al contrari genera ambients per convertir-lo en significatiu, fins i tot en desitjat. Un aprenentatge que estimuli la curiositat i la imaginació, les ganes trobar respostes i de gaudir d’elles, un aprenentatge que permeti accedir al coneixement tot posant en marxa processos de raonament tant deductius com inductius. Mentrestant, el panorama és bastant desolador, i el nivell, el nivell que tan preocupa, es volatilitza com l’esperit de vi que s’evapora. El nivell …, quin nivell? La falsa cultura?
Ara bé, si l’esforç significa la implicació en processos de reflexió i acció, l’estímul de la imaginació en la cerca de respostes, la perseverança per tal d’aconseguir els objectius assenyalats, la superació dels obstacles que s’hi puguin presentar, l’estímul de la memòria i la curiositat, l’enfortiment i constància davant de les dificultats, això ja és una altra cosa. Si els deures són tasques amb sentit incorporades en el procés global d’aprenentatge, preguntes sobre preguntes, i no simples rutines acadèmiques, llargues llistes d’exercicis, estaria més d’acord amb el significat de la paraula. Sobre tot perquè considero que el sentit que pren aquest concepte està més lligat a models didàctics com el que proposo, més a prop d’aprenentatges significatius que d’aprenentatges memorístics sense sentit. Aprenentatges que posen en joc les competències, que incorporen allò que passa al món real per construir nous significats i projectar-los de retorn sobre l’entorn de l’alumne.